La conversió de Yamuna

Yamuna va rebre alhora el Baptisme, la Primera Comunió i la Confirmació, el 13 Juliol de 2016 a l'Hospital San Juan de el.

font: www.opusdei.org

Hola, de soja Yamuna. Yamuna és el nom del major afluent del riu Ganges i un dels principals rius del nord de l'Índia. Vaig néixer en un poble valencià i vaig estudiar filologia hispànica a València capital.

tinc 26 anys. Mi padre es de la religión hinduista. Va néixer en un poble de Castella-la Manxa en una família catòlica però de jove conoció al que després seria el seu guia espiritual i es va fer Hare Krishna.

Es podria dir que vaig anar a l'Índia quan era encara minúscula, doncs era al ventre de la meva mare. La veritat és que m'encantaria tornar al país, i aquest cop a mostrar-la. Sempre he imaginat que el motiu del meu viatge no seria turístic, sinó per poder quedar-me un temps, però qui sap. crec que tinc un vincle amb aquesta terra. El meu nom pertany aquí i el nom sempre et defineix. De petita moltes vegades em preguntaven estranyats pel seu significat. I jo sempre em dibuixava en la ment el mapa del Yamuna.

És un riu immens. Travessa els estats d'Uttarakhand, Haryana i Uttar Pradesh i Delhi i és frontera també de Himachal Pradesh. Rep molts afluents en el camí, incloent els enormes rius Giri, munts, Hindon, Chambal, Betwa, Mandakini, Sindh i Ken. I així ha estat d'alguna manera la meva vida. Va partir de l'hinduisme i va anar recollint diverses aigües fins arribar al seu destí. He vist moltes maneres de viure, moltes alternatives fins a trobar la plenitud de la fe.

HE VIST MOLTS MODES DE VIURE, MOLTES ALTERNATIVES, FINS TROBAR LA PLENITUD DE LA FE

La meva mare sempre ha estat catòlica encara que no ha tingut continuïtat en la pràctica de la seva fe però valoro que sempre hi hagi estat aquí per recordar-me a Jesús. En aquell temps, estava començant a conèixer l'hinduisme i com el meu pare va preferir no batejar-ni al meu germà ni a mi, ella ho va acceptar. D'aquells primers anys recordo els estius a la comunitat dels Hare Krishna. Del meu pare he après moltes coses com el valor de l'oració; el vegetarianisme -que encara pràctic-; la perseverança davant allò que es creu i la poca importància que pot tenir el material. Sóc de València, si, però també sóc del món

L'amor d'una àvia

La meva àvia, la mare del meu pare, era catòlica practicant. Va morir quan jo tenia 17 anys. Quan era petita, em va fer un gran regal. I fins avui no m'he adonat del molt que li dec.

Solia passar els estius amb ella al poble i em parlava de Jesús i de la Mare de Déu, em portava a l'església els diumenges, m'ensenyava a pregar. Sempre que estava amb ella em portava a visitar el Senyor, suposo que em volia fer conscient que Jesús era al sagrari. Era una dona molt afectuosa, que vivia la seva fe profundament i me la transmetia. La meva àvia no compartia la religió del meu pare, però sempre que estàvem la família a casa per vacances, s'unia a les nostres costums i deixava de menjar carn, i ous per respectar les creences del seu fill.

EL PAPA FRANCISCO DIR UNES PARAULES AMB LES QUE EM SENTO MOLT IDENTIFICADA: «QUE IMPORTANTS SÓN ELS AVIS A LA VIDA DE LA FAMÍLIA PER A COMUNICAR AQUEST PATRIMONI DE HUMANITAT I DE FE!»

Encara que jo llavors no m'adonava, aquelles converses de néta i àvia no van ser en va. Quan anàvem a alguna celebració religiosa a l'església i veia la gent combregar sentia un desig gran de fer-ho jo també. Vaig créixer amb la inquietud religiosa, però no passava d'aquí perquè al meu voltant tampoc hi havia gent que em donés a conèixer més la fe. Suposo que alguna cosa em va quedar d'aquestes xerrades amb la meva àvia, perquè sempre que viatjava i veia alguna església, sentia la necessitat d'entrar. Anar a l'església i seure davant de Jesús em donava molta pau. Jo anava i li explicava les meves coses. Sentia atracció pels sagraris de les esglésies, era una cosa que no em deixava indiferent.

Quan vaig arribar al batxillerat, vaig triar per alguna raó que encara desconec, la línia cientificotècnica, quan jo sóc de lletres, i efectivament no vaig aprovar. Els meus pares es van enfadar molt quan van veure les notes i van decidir portar-me interna a un col·legi Adventista de València per repetir primer curs. La raó era que el col·legi tenia bona fama i més els adventistes practiquen el vegetarianisme, el que facilitava bastant la meva alimentació. L'experiència em va agradar i vaig demanar quedar-me a cursar segon.

Els adventistes em van ensenyar moltes coses sobre la fe cristiana i sobretot em van permetre entrar en contacte amb la Bíblia. Cada dia a les vuit del tarda teníem culte. A partir d'un relat bíblic ens parlaven de valors, de com aplicar el que llegíem a la vida quotidiana. cada divendres, quan es ponia el sol, vam començar a celebrar el gran culte, que durava fins al capvespre de dissabte, el dia del Senyor per als adventistes. Venia gent dels pobles i ho celebràvem en gran. Aquest dia era sencer per a Déu. A mi al principi em fastiguejava no poder estudiar, sobretot en època d'exàmens, però passat un temps ho vaig entendre i vaig començar a respectar-voluntàriament.

ELS ADVENTISTAS em van ensenyar moltes COSES SOBRE LA FE CRISTIANA I SOBRE TOT EM PERMETRE ENTRAR EN CONTACTE AMB LA BÍBLIA

Vaig sortir triomfant del batxillerat i vaig començar la carrera de Filologia Hispànica a la Universitat de València. Vaig conèixer un noi que m'agradava, i vam començar a sortir. El meu xicot era agnòstic, em parlava de la impossibilitat de l'existència d'un Déu. A poc a poc, les seves paraules m'anaven allunyant de Déu i de l'espiritualitat que havia viscut de tantes maneres, però sempre amb una experiència de transcendència. Quan vaig veure el costat de la vida en què Déu no estava, vaig decidir que no anava a ser-hi. Déu havia estat a prop meu sempre d'una manera natural, sense jo demanar-ho. Ara era quan havia d'estar jo per Ell.

En acabar la carrera vaig voler fer el màster per ser professora de Secundària, perquè vaig descobrir que la meva vocació era ensenyar literatura. Podia cursar-lo en la meva universitat pública però va sorgir l'oportunitat de rebre una beca a la Universitat Catòlica de València i el meu pare va estar d'acord en que ho fes allà, perquè en el fons sempre ha pensat que la formació en els centres d'inspiració cristiana era humanament més completa.

En el màster vaig tenir professors molt bons, m'agradava com enfocaven l'educació des del punt de vista de la persona en la seva totalitat. El que jo sentia a les classes sobre la fe catòlica, la família, l'educació, etc.., m'atreia. Sempre m'he sentit en consonància amb els valors de la fe, perquè en el fons són molt humans. Penso que d'alguna manera jo ja creia i vivia la meva fe però em faltava el testimoni de gent com jo que em ensenyés a posar-la en pràctica

PENSO QUE PER LA FORMA JO JA creia I VIVIA MI FE PERÒ EM FALTAVA EL TESTIMONI DE GENT COM JO QUE EM ensenyarà a posar-la en PRÀCTICA

Un company em va parlar de l'Opus Dei, em va dir que ell rebia formació en un centre de l'Obra per a universitaris. A mi em va agradar molt el que em va explicar, m'atreia viure així i com havia d'escollir un col·legi per fer les pràctiques del màster, vaig demanar fer-les en Guadalaviar, que és una obra corporativa de l'Opus Dei. Vaig pensar que era una bona oportunitat per conèixer de prop allò que m'havia cridat l'atenció.

MAI HAVIA CONEGUT UN ESTIL DE VIDA TAN AUTÈNTIC: VEIA GENT que practicava SEVA FE I QUE PARLAVA D'ELLA AMB NORMALITAT

Des del primer dia, vaig sentir l'emoció d'estar en el lloc adequat, d'estar a casa, i aquí va començar tot. Mai havia conegut un estil de vida tan autèntic: veia gent que practicava la seva fe i que parlava d'ella amb normalitat, veia que la gent estava feliç i em vaig decidir. Aquestes coses no es poden explicar la veritat ... cadascú té el seu procés.

La 13 Juliol de 2016 vaig rebre el Baptisme, el Primera comunió i la Confirmació a la Església de Sant Joan de l'Hospital. Aquell dia em vaig recordar molt de la meva àvia, vaig pensar que estaria contenta que al final es complís el que ella volia i que fos també el que jo volia.

Els meus pares també em van donar suport al cent per cent amb el meu conversió, fins i tot em van regalar el viatge a la Jornada Mundial de la Joventut de Cracòvia. I encara que sóc la mateixa hi ha algunes coses que han canviat en la meva vida. abans, quan tenia dificultats pensava a abandonar i llençar la tovallola, però ara he entès que pots oferir a Déu les teves coses i que a Ell li importen totes. La fe li ha donat solidesa a la meva vida. Abans tot el que jo feia, mi dia a dia, era molt superficial, però ara puc donar-li un sentit nou a tot.

És com el Yamuna que al seu pas crea una plana d'al·luvió en aquesta franja que queda entre aquest riu i el Ganges regant tants terrenys de cultiu i donant de beure a milions de persones. Així de fèrtil espero que sigui la meva vida. Si hagués de resumir en una paraula la fe, seria felicitat perquè realment m'ha canviat la vida i m'ha fet més feliç. Tot ho dec a Déu i la meva àvia, que va obrir aquell deu de fe en la meva ànima. La culpa és teva, àvia. Gràcies!

També et pot interessar....